Quan:
23/01/2022 tot el dia
2022-01-23T00:00:00+01:00
2022-01-24T00:00:00+01:00
Contacte:
Antoni Alcalà

Caminada molt complerta amb nombrosos punts d’interès. Tot passejant entre vegetació mediterrània descobrirem el Pont del Diable, masos, fonts, arbres, barraques de vinya, pedreres romanes…

Mil vegades l’hem vist de l’autopista, i la majoria de nosaltres mai ens hem aturat a veure l’aqüeducte romà de Tarragona, el Pont del Diable. Aquesta vegada ho farem a fons completat amb un recorregut pels seus voltants.

Deixarem el cotxe a l’aparcament del Pont del Diable de l’N-240 i farem la primera parada al Pont. També anomenat aqüeducte de les Ferreres, va ser construït al segle I i era només una part d’una llarga canalització per portar aigua a la ciutat des del riu Francolí. L’aigua es captava a la zona del Rourell i es conduïa més de deu quilòmetres a través de diferents canalitzacions i aqüeductes de diferents mides. El Pont del diable fa uns dos-cents disset metres de llarg, una alçada màxima de vint-i-set i quasi dos metres de gruix, amb una doble línia d’arcades, la filada superior té vint-i-cinc arcs i la inferior onze. És curiosa la inscripció del panell informatiu que diu: “”Tot aquarum tam multis necessaris molibus pyramidas uidelicat otiosas compares aut cetera inertia sed fama celebrata opera Graecorum.” Compara, si vols, amb les pedres tan nombroses i necessàries de tants aqüeductes, les supèrflues piràmides o les construccions dels grecs, famoses, però inútils.””Això va escriure Frontí, el primer curator aquarum o inspector d’aigües de Roma, a finals del segle I dC. El text deixa molt clar com estaven d’orgullosos els romans de l’enginyeria per abastir d’aigua potable les seves ciutats. Els estudiosos parlen d’un abastament d’uns 1000 litres per habitant i dia. De fet, l’aigua no era només un bé de primera necessitat per beure, cuinar, netejar… era també un element central de la convivència, de les relacions humanes, a través dels banys a les termes.

Seguim la caminada entre pinedes de pi blanc (en realitat brolles), per una vegetació típicament mediterrània: el margalló, l’ullastre, l’arítjol… Sovint entre feixes, amb parets de pedra seca, que deixen entreveure un passat en què aquesta zona havia estat utilitzada amb fins agrícoles, que imaginem ocupada per oliveres, vinyes o garrofers (entre altres). Passem pel costat del celler del mas dels Arcs, abandonat, amb una gran columna modernista que és indicatiu d’un passat més esplendorós (una mica més enllà les ruïnes del mas).

Més endavant passem per la bonica, curiosa i mig abandonada font del Garrot. Una pila de pedra recollia l’aigua que corria per l’interior de la muntanya a través d’una mina de pocs metres de profunditat. Va ser un lloc de reunió per a celebracions de diverses generacions de tarragonins, de manera especial tres dies a l’any: Divendres Sant, Dilluns de Pasqua i l’1 de maig. Una mica més enllà es deixa veure el gran mas que li dóna nom. Continuem endavant, tot passant per la monumental alzina del Garrot, per enfilar-mos al mas del Frare, enrunat, i continuar pel camí de carro que hi porta. I mai més ben dit, poc més endavant encara s’aprecien clarament les marques o roderes que, amb el pas del temps, van deixar sobre la roca. Deixem enrere la cova del Garrot. Passem pel també abandonat Mas Pastor. Poc més endavant ens trobem un dels respiralls de la Mina de l’arquebisbe, una gran obra d’enginyeria de finals del segle XVIII, consistent en una conducció d’aigua, principalment subterrània, que fa vint-i-vuit kilòmetres de llargada (i que va acabar amb els problemes d’abastament d’aigua de la ciutat de Tarragona en aquella època). Poc més enllà hi ha la massissa i ben conservada barraca de vinya Tasías, del segle XIX, de sis metres de diàmetre per quatre d’alçada. Restes d’un passat que cal conservar i recordar. Només una mica més endavant hi ha l’era de mas Granell, amb un gran pi, i un altre mas abandonat, el del Granell.

Intentarem de trobar les fonts dels Bous i la Fonda. Situades les dues en antigues pedreres romanes, la primera en una de petita i la segona en una de més gran. La font dels Bous és un bassiol excavat a la pedra que recull l’aigua que sua de la roca. La font Fonda fa honor al seu nom i es troba a l’interior d’una mina. Poc més enllà hi ha la Creu, monument funerari erigit pels germans Puig i Valls, en memòria dels centenars de cossos enterrats en aquest indret de quan, durant la guerra del Francès (fa dos-cents anys), el mas dels Arcs va ser hospital de Sang de les tropes franceses. Uns metres més enllà, hi ha unes inscripcions gravades a la roca, de quan Alfons XIII va anar a Tarragona: “el amor a l’árbol enoblece al hombre, su cultivo lo enriquece. El amor y adoración a Dios endulza el corazón del hombre y santifica su espíritu”. A principis del segle XX els germans van crear un parc forestal amb diferents espècies vegetals i rajoles que evocaven l’amor a la natura, abandonat, que de mica en mica s’han anat recuperant diferents espais. Una darrera ullada al Pont del Diable i cap a casa.

L’inici de la sortida serà a l’aparcament del Pont del Diable, a la N-240.

Recorregut: 11,4 km
Desnivell: 335 m
Durada: 4.30 h amb parades i dinar
Esmorzar: ens trobarem a les 9 h a l’àrea de servei “MEDOL” a l’AP7 (punt quilomètric 236,5) direcció Tarragona, passada la sortida 32, per anar afer un mos
Dinar: de carmanyola
Retrobament per anar al lloc de sortida: a l’àrea de lleure del Pont del Diable, just abans de la sortida 33 del AP7 direcció Tarragona, punt quilomètric 246
Temps aproximat des de Fabra i Puig per l’AP7 fins al lloc d’esmorzar: 1 h, 100 km.
Trobada a Barcelona: 7.45 h a Fabra i Puig o als llocs i horaris que cada cotxe determini

INSCRIPCIÓ EN AQUEST ENLLAÇ